Feeds:
Entrades
Comentaris

Antigament, sembla ser que hom portava armes pel carrer, fet que facilitava les bregues i els danys a la vila. A Reus aquest ús indegut de les armes es va prohibir el dia 5 d’abril de 1325.

Més endavant, el 1333, es féu una nova crida en aquest sentit, prohibint aquesta vegada, a més del fet de portar armes, també jugar (s’entén, amb diners) en moments inapropiats, com ara a l’hora d’oir missa, durant les professons o bé de nit.

Féu la prohibició el procurador del cambrer —un dels senyors feudals de la vila— a Reus i aleshores els reusencs ho apel·laren davant l’arquebisbe, llavors Joan d’Aragó, el qual, a mitjan mes de novembre del mateix any, dictaminava a favor del manament del procurador senyorial, per considerar que la prohibició era profitosa i necessària, manant que es fes observar. De tota manera, deixava una porta oberta als reusencs per si volien mostrar-li els seus drets en sentit contrari.

La qüestió no va acabar aquí: pel setembre de 1336, l’arquebisbe Arnau Cescomes va ser elegit jutge entre les parts en el plet que es portava entre la senyoria de Reus (el cambrer i el castlà, ambdós a la vegada), per una part, i els jurats de la vila, per l’altra, sobre algunes ordinacions i bans que s’havien fet sobre la qüestió del joc i les armes.

No és que els jurats s’oposessin a les prohibicions en si, que hi devien estar d’acord, sinó que s’oposaven a la forma com es feien, perquè consideraven que unes tals prohibicions corresponia fer-les a l’autoritat municipal i no directament a la senyoria, i, per tant, era en menyspreu dels seus drets.

L’arquebisbe, llavors, va dictaminar que els jurats podien fer tals ordinacions i bans, sempre, però, que les presentessin per a la seva aprovació a la senyoria i aquesta hi restés d’acord. A la vegada, també va dictaminar que la senyoria podia manar als jurats que fessin una determinada ordinació o ban, així com que la senyoria podia ordenar directament.

Es reconeixia el dret de tots, però el problema no quedava solucionat, perquè més endavant, el 1345 i el 1357, encara trobarem referències documentals sobre aquesta qüestió.

muralla

Muralla de Montblanc

A la segona meitat del segle XIV moltes poblacions del país hagueren de refer, ampliar o fer noves les seves muralles.

Reus, en aquesta època, només disposava de la muralla bastida cap a la darreria del segle XII, que aleshores es trobava en molt mal estat de conservació, amb alguns trams derruïts, una muralla que, a més, havia estat superada pel creixement de la població, que ja havia format una vila nova a l’exterior.

A la dècada de 1360, atenent les ordres de refer les fortificacions, l’antiga muralla es va obrar a partir de 1363. Ara només van ser treballs de consolidació, tot i que sembla que es va haver d’alçar de nou algun fragment.

Però no va ser fins al 1374, després de rebre noves ordres de fortificació, que no es van iniciar les obres d’una nova muralla, molt més gran, per tal de protegir la totalitat de la vila –la vila vella i la vila nova– i encara deixés espais de conreu al seu interior. Prou gran per a incloure també l’hospital, al camí de Valls, fins llavors apartat de la vila.

Quant a la muralla vella, pot ser que se n’aprofités algun sector (segurament el corresponent avui al raval de Robuster) en fer la nova, mentre que la resta va desaparèixer a partir de 1391, quan la nova ja era molt avançada.

Les obres s’allargaren durant molts anys, almenys fins a la dècada de 1410, tot i que encara trobem despeses al llarg de bona part de la dècada següent.

Entre els documents que s’han conservat d’aquell moment cal destacar l’ordinació que es va publicar concretant com s’havien de fer les obres, deien, per «velejar en murs» la vila, és a dir, en envoltar-la de muralla:

«Los valls e murs a sou e a liura.

Ítem an ordonat los jurats e pròmens de Reus ab actoritat de la senyoria que en profit de la cosa pública que en velejar en murs lo dit loch de Reus totes coses dejús escrites se ajen a ffer a sou he a liura, primerament taules ab tota sa manobra aquels pertanyents, portadores, caçes, soges, gavadales, pales, senalles, pedres picades, portes, cadenes e tota manobra de fusta e de fferro, e tirar calç, arena e comprar tres milia pessadors e fer belestes de tro.
Ítem que les altres coses necessàries per fer lo dit vall e mur s’ajen a ffer per alberchs cos aytant hu com altra.
Ítem an ordonat ab actoritat de la senyoria que tot hom a qui los jurats comenaran la dena que l’aja a rebre sots bany de ·v· sous del quall bany aja lo terç lo senyor e lo terç a l’acusador e lo terç a la pagua.
Ítem an ordonat que tot hom aja a ffer lo manament del dener com menat li serà, sots lo ban damunt dit e sia partit com damunt és dit.»

L’ordinació no va datada, però cal creure, pel seu contingut, que és de 1374. És recollida al «Llibre d’Ordinacions» del 1409, conservat a l’Arxiu de Reus. També figura, amb alguna variant, al «Llibre de la Cadena», conservat al Museu de Reus.

A més de detallar com s’havien d’organitzar, assenyalaven l’obligatorietat de tothom a fer les obres, sota multa als infractors, i encara proveïen per a la defensa més immediata de la població en determinar que calia fer «ballestes de tro» i s’havien de proveir de prou municions (tres mil «passadors»).

Per tal de poder fer front a les abundoses despeses que provocaria una obra tan important i la urgència a iniciar-les, l’ordinació següent que publicaren ordenava que abans de quinze dies tothom declarés els seus béns per tal de poder repartir adequadament les imposicions que es derivarien:

«Que s’agen estimar.

Ítem an ordonat los jurats e pròmens de Reus ab actoritat de la senyoria que tot hom e altra persona de qual condició sia, que dins espay de xv dies primers vinents s’aje estimar en poder dels jurats, ho d’aquels qui els volran, sots ban de ·v· sous del qual bany aja lo terç lo senyor e lo terç a l’acusador e lo terç a la paga.»

Aquesta muralla és la que, amb el pas dels segles, va fer possible l’actual tomb de ravals.

 

«Reus, París i Londres» és una frase feta, molt coneguda i la més tòpica sobre Reus. Recorda la potència econòmica —industrial i mercantil— de la ciutat en el passat, fent referència a la segona meitat del segle XVIII, a l’entorn, sobretot, del mercat de l’aiguardent.

A mitjan segle XIX era ja una expressió viva, com mostra un comentari del general Prim, escrit el 1845, per significar el seu reusenquisme: «[…] porque yo soy de Reus, ya lo sabes. Para mí Reus, París y Londres […]».

O bé com mostra l’obra de teatre —una comèdia— escrita per Marçal Busquets Torroja (Reus, 1832 – Barcelona, 1878), publicada a Barcelona el 1866, sota el títol de Reus, París i Londres, estrenada aquest mateix any al teatre Romea de Barcelona.

«Reus, París i Londres!» era un crit d’afirmació local que venia a resumir tot allò de bo que tenia la ciutat:

«¡Flor del Camp de Tarragona (ab entusiasme creixent)
¡Reus!!!¡ Reus es una ciutat…
una ciutat com n’hi ha pocas!
¡enveja de sas germanas!
¡èmula de Barcelona!
¡la glòria de Catalunya!
¡rica joya entre grans joyas!
perla de Espanya y sas Indias!
En fin: ¡Reus, París y Londres!»

Alguna vegada s’ha dit que fou a partir d’aquesta obra que l’expressió «Reus, París i Londres» va ser coneguda arreu. En qualsevol cas, l’ajudà a divulgar i va fer fortuna. Cap al 1900 fins era utilitzada com a marca comercial per una empresa tèxtil dedicada a la venda de corbates per tot l’Estat.

Més endavant, el 1927, es féu una altra peça teatral. Ara, Reus, París i Londres va ser un musical, escrit per Francisco Madrid i Pedro Puche, amb música de J. Demón. Amb ella es va inaugurar el teatre Apolo de Barcelona després d’unes reformes al local, segons publicà La Vanguardia, el 6 d’agost de 1927. El tema musical –sembla que un xotis– es va transmetre diverses vegades per la ràdio i això aleshores li devia donar una certa popularitat.

reusparislondres
Representació de l’obra teatral Reus, París i Londres, estrenada el 1972

A Reus no sempre, o bé no tothom, ha conegut el sentit d’aquesta frase, tot i que l’ha utilitzat i fins l’ha volgut completar, com era el cas d’una cantarella que va ser viva, almenys, en algun moment de la primera meitat del segle XX:

«Reus, París i Londres
i el carrer de Monterols,
i una mica més avall
la plaça de les cols.»

Es tractava d’una descripció urbana que no tenia res a veure amb la frase original: a Reus, el París i el Londres eren un cafè i un hotel d’anomenada a la plaça de Prim. Si se segueix després pel carrer de Monterols es fa cap al Mercadal, dit també durant molts anys plaça de la «verdura» o bé, per altre nom, la plaça de les «cols», ja que en part del segle XIX i al llarg de tota la primera meitat del segle XX s’hi féu mercat, amb parades de verdura. Prim també la continuava amb una mera descripció urbana: «[…] carré de Munterols, la Plasa de las Monjas y arreval de Santa Ana, y sobre todo el portal de Tarragona…»

La frase ha permès encara titular una tercera obra teatral, aquest cop estrenada al teatre Fortuny l’any 1972 i dirigida per Lluís Pasqual: a diferència de les anteriors, era un viatge excel·lent per la història de la ciutat.

Finalment, el Museu de Reus, el 1990, va presentar una exposició sota aquest mateix títol i amb un subtítol prou definidor, tot posant la frase en el seu context original: «El segle XVIII, un segle de progrés». El mite que envolta la dita del «Reus, París i Londres» és avui ben viu i continua essent utilitzat, tot i que moltes vegades en el sentit més tòpic, com ara en temes de turisme.

reus1631

Un personatge -natural de Reus- avui gairebé oblidat, malgrat que a la ciutat té un carrer dedicat, és el jesuïta Pere Gil. Hi va néixer a mitjan segle xvi i uns anys més tard, a partir del 1569 el trobem a Barcelona estudiant llatí, arts i teologia i el 1574 entrà a la Companyia de Jesús, un orde mendicant fundat per sant Ignasi de Loiola uns anys abans i que aleshores era en ràpida expansió per tot Europa.

Doctor en teologia, en fou professor, així com va ser també rector en diverses ocasions de l’escola de Betlem, de Barcelona, i de la de Montisió a Palma de Mallorca. Guanyà fama de bon predicador. Entre altres, va ser la mà dreta del bisbe de Barcelona, censor de llibres, confessor dels virreis de Catalunya, de bisbes i de religioses. Als seus darrers temps també va ser provincial de l’Orde. Va morir a Barcelona el 1622.

Pel que fa a la seva obra escrita, Publicà diversos llibres, com ara, entre altres, Modo de aiudar a ben morir als qui per malaltia o per justicia moren, o el Memorial dels manaments y avisos als pàrrocos y confessors, i encara traduí al català la Imitació de Crist. També féu algunes obres en llatí.

Destaca especialment l’obra redactada, entre 1598 i 1602, en quatre llibres, la Història Cathalana, el primer dels quals, publicada per primera vegada per Josep Iglésies el 1949, constitueix la primera geografia de Catalunya. El seu títol: Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña. La resta dels llibres, però, segueixen inèdits i un, el tercer avui és desaparegut.

Rodolfo Galdeano recentment ha redactat la seva tesi doctoral centrant-se en l’obra de Pere Gil i en concret sobre el llibre segon, La historia moral de Catalunya, i sobre aquest tema, presentant-nos l’obra i el personatge, ens en parlarà el dia 8 de maig a l’Arxiu de Reus. Serà una bona ocasió per conèixer una mica més aquest personatge rellevant de la Catalunya del 1600.

Des del juliol del 1713, després de l’ocupació de Tarragona, tot el Camp restà en mans borbòniques que mostraren des del primer moment un comportament ferotge, com ara amb els presoners de la batalla de Torredembarra: en penjaren un de cada deu i la resta anà a galeres.

Cap a l’octubre, el coronel Antoni Vidal arribà a les muntanyes de Prades amb una força de només cent fusellers. En principi, la seva missió era la d’organitzar la gent del país per tal de formar un cos per a la resistència, cosa que pel mes de març de 1714 ja havia aconseguit plenament i la seva primera acció important es diu que va ser el dia 1 a Tivissa.

Els borbònics aleshores, sembla que exageradament, calcularen que Vidal disposava de dos mil homes armats, o si més no era el que afirmava en una carta el governador de Tarragona, el marquès de Lede. De fet, si més no a primers d’abril, el coronel Vidal portava uns vuit-cents homes a peu i vuitanta a cavall, moment que el marquès de Lede sortí a perseguir-lo amb una força molt superior —dos mil homes a peu i vuit-cents a cavall—i toparen a la Juncosa, prop del Montmell, on es diu que el coronel Vidal els féu bastant mal i encara a l’endemà, el 5 d’abril, parapetats a Vila-rodona, rebutjaren un nou atac borbònic i s’afirma que els ocasionaren quatre centes baixes.

L’actuació del coronel Vidal ens és més o menys coneguda en les seves grans accions, com ara l’ocupació de Montblanc el 12 d’abril o bé més endavant l’acció de Porrera fins arribar a l’ocupació de Falset, ja a principis de setembre, on trobà la mort. Hi hagué però, multiples accions de resistència de les quals en tenim molt poca o cap notícia i, tanmateix, de conseqüències prou greus, com ara a Vilaplana a mitjan mes de febrer.

Els borbònics descobriren la presència de guerrillers a Vilaplana i l’atacaren des de tres punts diferents, aconseguint ocupar la vila i, llavors, en càstig per haver-los acollit al poble, el cremaren tot seguint les ordres del governador.

La crema de Vilaplana no va ser cap cas aïllat: cremar poblacions contràries als borbònics va ser una pràctica ja iniciada el 1707 al País Valencià després de la batalla d’Almansa i el 1714 la repressió sobre les poblacions catalanes va ser molt dura.

En aquest cas en tenim notícia dels fets perquè el marquès de Lede, el 16 de febrer, en va informar per escrit a l’Ajuntament de Reus i hem conservat aquest document a l’Arxiu de Reus.

cremavilaplana

[Aquests fets seran motiu d’una conferència del cicle «El document del mes» a l’Arxiu de Reus, el proper dijous 13 de febrer, a 2/4 de 8 del vespre.]

Ha estat notícia que aquest mes de juny portaran a restaurar el reliquiari de sant Pere, precisament dues setmanes abans de la festa major de la ciutat, quan el costum assenyala que cal treure’l (tancat durant tot l’any sota tres claus) a veneració pública, primer a l’església i després en professó, durant la qual, en arribar al Mercadal, presideix la darrera tronada.

El reliquiari, que conté un bocí d’ós del crani, és un bust que representa el sant, al pit del qual hi ha la relíquia. El va fer l’argenter barceloní Francesc Via, cap a 1696.

bustStPere

No és, però, el primer reliquiari que la conté. Reus tenia la relíquia des de setanta anys abans. La portaren els carmelitans el 1625 i, en arribar al seu convent de Sant Joan, el 7 de novembre, es féu una festassa, tal com queda recollit al Llibre del Consell de la vila:

«Fonch determinat que per al dia que·s rebrà la relíquia del gloriós Sant Pere y se asentarà lo primer cuerpo del retaule, que·s criden totas las confrarias. Que traguen las banderas y lluminària, y la vila que done pólvora y lo demés gasto sie a coneguda dels senyors jurats. Y que·s fase la festa conforme requereix la ocasió.»

Llavors es féu un reliquiari, encarregat pels carmelitans i pagat per la vila, que devia representar el cap del sant, segons també concreta el mateix Llibre del Consell:

«E més fonch proposat per dits senyors jurats dient com lo pare prior del monastir de Sant Juan demane que la vila li degue satisfer lo que ha costat la cabesa de sant Pere y los ports, lo que ells han pagat, per so miren lo faedor. Fonch determinat que los senyors jurats parlen al pare prior y tracten lo que se li ha de donar y ho negosien, deyxant-ho a sa bona discresió.»

professo

Que el portessin primer a Sant Joan i no a Sant Pere potser va ser a causa de les obres del retaule de l’altar major de la prioral («se asentarà lo primer cuerpo del retaule»), que devia impedir l’entrada solemne que requeria el cas, i potser també que els carmelitans el volguessin tenir primer al seu temple. El trasllat solemne de la relíquia des del convent de Sant Joan a la prioral de Sant Pere fou la diada del sant de 1626:

«Fonch determinat per l’onrat Consell que per a Sant Pere primer vinent se aporte la relíquia del gloriós sant Pere. Y que la festa se fase ab la sumptuositat posible a coneguda dels honorables jurats, ab tal que no y age soldadesca.»

La «soldadesca» fa referència als «soldats» que participaven, lúdicament, al seguici festiu. Aquell any la vila havia patit una certa mala maror i el Consell va preferir evitar la presència d’homes armats pel carrer. Els «soldats» pertanyien a les confraries, sobre tot a les dels pagesos, dels paraires i dels blanquers. A banda de la funció militar quan corresponia, els «soldats» tenien una funció més lúdica i es feien presents a la festa, com consta el 1620:

«[…] no deixaren lo capità ab sos soldats fer gran festa ab foch y tirs y lluminàrias per la vila, iglésia major y altres parts.»

Què se’n féu d’aquest primer reliquiari quan a finals d’aquell segle va ser substituït pel de Francesc Via? No he localitzat documents que ho provin, però es diu —i és versemblant— que es tracta d’un vell reliquiari de fusta policromada, gairebé idèntic al d’argent. Tant, que també s’ha dit en alguna ocasió que és una còpia d’aquest. Però també podria ser molt bé, i sembla que hi ha arguments a favor, que aquest fos el de 1626 i hagués servit de model per a fer el d’argent de 1696.

De ser així, el reliquiari que aquest any veurem a la professó de Sant Pere serà el més antic, de gairebé quatre-cents anys i que potser en porta més de tres-cents sense que els reusencs l’haguem vist mai al carrer.

Entre els folis del primer volum conservat del «Llibre del Consell» de Reus, hi ha un paper solt, segurament oblidat allí per l’escrivà de torn després que, cap a 1460, l’hagués fet servir com a punt per assenyalar la pàgina d’alguna acta determinada. En el paper, qui sap si aquest mateix escrivà, hom copià els honoraris que aleshores tenien els notaris de la Selva del Camp.

Ressenguint el document, es pot veure una relació detallant a la menuda els tipus de feina que aleshores feien els notaris i del que —per iuxta laborem, segons especifica— cobraven en cada cas. Tot plegat avui ens permet d’aproximar-nos a la seva feina quotidiana, que anava més enllà de la simple còpia o bé redacció d’escriptures, ja que també feien «sindicats», es a dir, en alguns casos —com a homes de lletra– se’ls encargava la representació de la vila per defensar els seus interessos on fos, com ara davant l’arquebisbe o bé el rei.

El seu text íntegre és el següent (per facilitar la lectura, al text, tot i ser literal, s’ha corregit l’ús de majúscules i l’accentuació, així com s’han canviat els númerals romans de l’original per aràbics. Les lletres que els acompanyen assenyalen si es tracta de s[ous] o bé de d[iners], que eren unitats de compte de l’època):

Translat de les cartes de la Selva
— Primo, per carta de venda entre notar larch e metre en forma a cós menor, pach 8 d.
— Item, per carta d’àpocha, 6 d.
— Item, per carta d’establiment, 8 d.
— Item, per carta de procuració que no sia a plets, sinó simpla, 8 d.
— Item, per carta de procuració que sia a plets en a totes coses, 1 s. 4 d.
— Item, per carta de venda a cós major, 1 s.
— Item, per testament dels qui seran dins la vila, 1 s. 6 d.
— Item, per inventari dins la vila, 2 s.
— Item, per protest dins la vila ab lo peatge dins la vila, 1 s.
— E si·n havia anar de fora la vila d’aquests de la vila, 1 s. 6 d.
— Item, per sindicat, sia special o general, 15 s.
— Substitució de sindicat, pach 5 s.
— Item, per absolució general, 1 s.
— Item, per donació general, 1 s.
— Item, per donació special, 8 d.
— Item, per carta condicional, 1 s.
— Item, per carta de paga de dóna, 2 s. 4 d.
— Item, per carta de pau ab homenatges, pach cascuna de les parts, emperò, si se·n fan dues cartes partides per abc, 3 s. 6 d.
— Item, per carta de venda o stabliment de molí o molins, 1 s. 6 d.
— Item, per carta de venda o stabliment de mas a cós major ab ses possessions, 1 s. 6 d.
— Item, per carta de partió que sien moltes possessions, o poques, ab diffinició, 1 s. 6 d.
— Item, per cascuna qualsevula carta comuna, 8 d.
— Item, que·ls peatges siguin pagats segons és acostumat.
— Item, per carta comuna hon haja guardes les veus, 1 s.
— Item, per carta de violari a cós comú ab pena de terç en ab sagrament, pach 2 s.
— Item, per carta de violari a cors major, pach 3 s.
— Item, tota carta de censal mort a cós comú, pach 2 s.
— Item, tota carta de censal ab tot dret emphitèutich e que sien specifficats los qui·ls fan, 2 s.
— Item, carta de censal que novellament se pos sobre alguns béns, 8 d.
— Item, tota carta de recuperació pach lo doble.
— Item, possesions de beniffets ab la col·lació insertada, 6 s.
— Item, per cartes de vendes de censal fetes per la vila, 6 s.
— Carta com lo senyor jura los privilegis de la vila, 3 s.
— Carta com lo batlle jura los capítols del sagramental sens inserció dels capítols del sagramental, 3 s.
— E si·n són insertats, iuxta laborem.
— Item, de cercar cartes per cascun any de aquells anys que li faran cercar, 1 s.
— Item, luhicions de censals dels de la vila, 8 d.
— Item, luhicions de censals que fa la vila, 1 s.