Pere Gil i la seva obra

Un personatge -natural de Reus- avui gairebé oblidat, malgrat que a la ciutat té un carrer dedicat, és el jesuïta Pere Gil. Hi va néixer a mitjan segle xvi i uns anys més tard, a partir del 1569 el trobem a Barcelona estudiant llatí, arts i teologia i el 1574 entrà a la Companyia de Jesús, un orde mendicant fundat per sant Ignasi de Loiola uns anys abans i que aleshores era en ràpida expansió per tot Europa.

Doctor en teologia, en fou professor, així com va ser també rector en diverses ocasions de l’escola de Betlem, de Barcelona, i de la de Montisió a Palma de Mallorca. Guanyà fama de bon predicador. Entre altres, va ser la mà dreta del bisbe de Barcelona, censor de llibres, confessor dels virreis de Catalunya, de bisbes i de religioses. Als seus darrers temps també va ser provincial de l’Orde. Va morir a Barcelona el 1622.

Pel que fa a la seva obra escrita, Publicà diversos llibres, com ara, entre altres, Modo de aiudar a ben morir als qui per malaltia o per justicia moren, o el Memorial dels manaments y avisos als pàrrocos y confessors, i encara traduí al català la Imitació de Crist. També féu algunes obres en llatí.

Destaca especialment l’obra redactada, entre 1598 i 1602, en quatre llibres, la Història Cathalana, el primer dels quals, publicada per primera vegada per Josep Iglésies el 1949, constitueix la primera geografia de Catalunya. El seu títol: Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña. La resta dels llibres, però, segueixen inèdits i un, el tercer avui és desaparegut.

Rodolfo Galdeano recentment ha redactat la seva tesi doctoral centrant-se en l’obra de Pere Gil i en concret sobre el llibre segon, La historia moral de Catalunya, i sobre aquest tema, presentant-nos l’obra i el personatge, ens en parlarà el dia 8 de maig a l’Arxiu de Reus. Serà una bona ocasió per conèixer una mica més aquest personatge rellevant de la Catalunya del 1600.

La crema de Vilaplana, el 1714

Des del juliol del 1713, després de l’ocupació de Tarragona, tot el Camp restà en mans borbòniques que mostraren des del primer moment un comportament ferotge, com ara amb els presoners de la batalla de Torredembarra: en penjaren un de cada deu i la resta anà a galeres.

Cap a l’octubre, el coronel Antoni Vidal arribà a les muntanyes de Prades amb una força de només cent fusellers. En principi, la seva missió era la d’organitzar la gent del país per tal de formar un cos per a la resistència, cosa que pel mes de març de 1714 ja havia aconseguit plenament i la seva primera acció important es diu que va ser el dia 1 a Tivissa.

Els borbònics aleshores, sembla que exageradament, calcularen que Vidal disposava de dos mil homes armats, o si més no era el que afirmava en una carta el governador de Tarragona, el marquès de Lede. De fet, si més no a primers d’abril, el coronel Vidal portava uns vuit-cents homes a peu i vuitanta a cavall, moment que el marquès de Lede sortí a perseguir-lo amb una força molt superior —dos mil homes a peu i vuit-cents a cavall—i toparen a la Juncosa, prop del Montmell, on es diu que el coronel Vidal els féu bastant mal i encara a l’endemà, el 5 d’abril, parapetats a Vila-rodona, rebutjaren un nou atac borbònic i s’afirma que els ocasionaren quatre centes baixes.

L’actuació del coronel Vidal ens és més o menys coneguda en les seves grans accions, com ara l’ocupació de Montblanc el 12 d’abril o bé més endavant l’acció de Porrera fins arribar a l’ocupació de Falset, ja a principis de setembre, on trobà la mort. Hi hagué però, multiples accions de resistència de les quals en tenim molt poca o cap notícia i, tanmateix, de conseqüències prou greus, com ara a Vilaplana a mitjan mes de febrer.

Els borbònics descobriren la presència de guerrillers a Vilaplana i l’atacaren des de tres punts diferents, aconseguint ocupar la vila i, llavors, en càstig per haver-los acollit al poble, el cremaren tot seguint les ordres del governador.

La crema de Vilaplana no va ser cap cas aïllat: cremar poblacions contràries als borbònics va ser una pràctica ja iniciada el 1707 al País Valencià després de la batalla d’Almansa i el 1714 la repressió sobre les poblacions catalanes va ser molt dura.

En aquest cas en tenim notícia dels fets perquè el marquès de Lede, el 16 de febrer, en va informar per escrit a l’Ajuntament de Reus i hem conservat aquest document a l’Arxiu de Reus.

[Aquests fets seran motiu d’una conferència del cicle «El document del mes» a l’Arxiu de Reus, el proper dijous 13 de febrer, a 2/4 de 8 del vespre.]

El reliquiari «antic» de Sant Pere de Reus

Ha estat notícia que aquest mes de juny portaran a restaurar el reliquiari de sant Pere, precisament dues setmanes abans de la festa major de la ciutat, quan el costum assenyala que cal treure’l (tancat durant tot l’any sota tres claus) a veneració pública, primer a l’església i després en professó, durant la qual, en arribar al Mercadal, presideix la darrera tronada.

El reliquiari, que conté un bocí d’ós del crani, és un bust que representa el sant, al pit del qual hi ha la relíquia. El va fer l’argenter barceloní Francesc Via, cap a 1696.

No és, però, el primer reliquiari que la conté. Reus tenia la relíquia des de setanta anys abans. La portaren els carmelitans el 1625 i, en arribar al seu convent de Sant Joan, el 7 de novembre, es féu una festassa, tal com queda recollit al Llibre del Consell de la vila:

«Fonch determinat que per al dia que·s rebrà la relíquia del gloriós Sant Pere y se asentarà lo primer cuerpo del retaule, que·s criden totas las confrarias. Que traguen las banderas y lluminària, y la vila que done pólvora y lo demés gasto sie a coneguda dels senyors jurats. Y que·s fase la festa conforme requereix la ocasió.»

Llavors es féu un reliquiari, encarregat pels carmelitans i pagat per la vila, que devia representar el cap del sant, segons també concreta el mateix Llibre del Consell:

«E més fonch proposat per dits senyors jurats dient com lo pare prior del monastir de Sant Juan demane que la vila li degue satisfer lo que ha costat la cabesa de sant Pere y los ports, lo que ells han pagat, per so miren lo faedor. Fonch determinat que los senyors jurats parlen al pare prior y tracten lo que se li ha de donar y ho negosien, deyxant-ho a sa bona discresió.»

Que el portessin primer a Sant Joan i no a Sant Pere potser va ser a causa de les obres del retaule de l’altar major de la prioral («se asentarà lo primer cuerpo del retaule»), que devia impedir l’entrada solemne que requeria el cas, i potser també que els carmelitans el volguessin tenir primer al seu temple. El trasllat solemne de la relíquia des del convent de Sant Joan a la prioral de Sant Pere fou la diada del sant de 1626:

«Fonch determinat per l’onrat Consell que per a Sant Pere primer vinent se aporte la relíquia del gloriós sant Pere. Y que la festa se fase ab la sumptuositat posible a coneguda dels honorables jurats, ab tal que no y age soldadesca.»

La «soldadesca» fa referència als «soldats» que participaven, lúdicament, al seguici festiu. Aquell any la vila havia patit una certa mala maror i el Consell va preferir evitar la presència d’homes armats pel carrer. Els «soldats» pertanyien a les confraries, sobre tot a les dels pagesos, dels paraires i dels blanquers. A banda de la funció militar quan corresponia, els «soldats» tenien una funció més lúdica i es feien presents a la festa, com consta el 1620:

«[…] no deixaren lo capità ab sos soldats fer gran festa ab foch y tirs y lluminàrias per la vila, iglésia major y altres parts.»

Què se’n féu d’aquest primer reliquiari quan a finals d’aquell segle va ser substituït pel de Francesc Via? No he localitzat documents que ho provin, però es diu —i és versemblant— que es tracta d’un vell reliquiari de fusta policromada, gairebé idèntic al d’argent. Tant, que també s’ha dit en alguna ocasió que és una còpia d’aquest. Però també podria ser molt bé, i sembla que hi ha arguments a favor, que aquest fos el de 1626 i hagués servit de model per a fer el d’argent de 1696.

De ser així, el reliquiari que aquest any veurem a la professó de Sant Pere serà el més antic, de gairebé quatre-cents anys i que potser en porta més de tres-cents sense que els reusencs l’haguem vist mai al carrer.

Els honoraris dels notaris de la Selva del Camp a mitjan segle XV

Entre els folis del primer volum conservat del «Llibre del Consell» de Reus, hi ha un paper solt, segurament oblidat allí per l’escrivà de torn després que, cap a 1460, l’hagués fet servir com a punt per assenyalar la pàgina d’alguna acta determinada. En el paper, qui sap si aquest mateix escrivà, hom copià els honoraris que aleshores tenien els notaris de la Selva del Camp.

Ressenguint el document, es pot veure una relació detallant a la menuda els tipus de feina que aleshores feien els notaris i del que —per iuxta laborem, segons especifica— cobraven en cada cas. Tot plegat avui ens permet d’aproximar-nos a la seva feina quotidiana, que anava més enllà de la simple còpia o bé redacció d’escriptures, ja que també feien «sindicats», es a dir, en alguns casos —com a homes de lletra– se’ls encargava la representació de la vila per defensar els seus interessos on fos, com ara davant l’arquebisbe o bé el rei.

El seu text íntegre és el següent (per facilitar la lectura, al text, tot i ser literal, s’ha corregit l’ús de majúscules i l’accentuació, així com s’han canviat els númerals romans de l’original per aràbics. Les lletres que els acompanyen assenyalen si es tracta de s[ous] o bé de d[iners], que eren unitats de compte de l’època):

Translat de les cartes de la Selva
— Primo, per carta de venda entre notar larch e metre en forma a cós menor, pach 8 d.
— Item, per carta d’àpocha, 6 d.
— Item, per carta d’establiment, 8 d.
— Item, per carta de procuració que no sia a plets, sinó simpla, 8 d.
— Item, per carta de procuració que sia a plets en a totes coses, 1 s. 4 d.
— Item, per carta de venda a cós major, 1 s.
— Item, per testament dels qui seran dins la vila, 1 s. 6 d.
— Item, per inventari dins la vila, 2 s.
— Item, per protest dins la vila ab lo peatge dins la vila, 1 s.
— E si·n havia anar de fora la vila d’aquests de la vila, 1 s. 6 d.
— Item, per sindicat, sia special o general, 15 s.
— Substitució de sindicat, pach 5 s.
— Item, per absolució general, 1 s.
— Item, per donació general, 1 s.
— Item, per donació special, 8 d.
— Item, per carta condicional, 1 s.
— Item, per carta de paga de dóna, 2 s. 4 d.
— Item, per carta de pau ab homenatges, pach cascuna de les parts, emperò, si se·n fan dues cartes partides per abc, 3 s. 6 d.
— Item, per carta de venda o stabliment de molí o molins, 1 s. 6 d.
— Item, per carta de venda o stabliment de mas a cós major ab ses possessions, 1 s. 6 d.
— Item, per carta de partió que sien moltes possessions, o poques, ab diffinició, 1 s. 6 d.
— Item, per cascuna qualsevula carta comuna, 8 d.
— Item, que·ls peatges siguin pagats segons és acostumat.
— Item, per carta comuna hon haja guardes les veus, 1 s.
— Item, per carta de violari a cós comú ab pena de terç en ab sagrament, pach 2 s.
— Item, per carta de violari a cors major, pach 3 s.
— Item, tota carta de censal mort a cós comú, pach 2 s.
— Item, tota carta de censal ab tot dret emphitèutich e que sien specifficats los qui·ls fan, 2 s.
— Item, carta de censal que novellament se pos sobre alguns béns, 8 d.
— Item, tota carta de recuperació pach lo doble.
— Item, possesions de beniffets ab la col·lació insertada, 6 s.
— Item, per cartes de vendes de censal fetes per la vila, 6 s.
— Carta com lo senyor jura los privilegis de la vila, 3 s.
— Carta com lo batlle jura los capítols del sagramental sens inserció dels capítols del sagramental, 3 s.
— E si·n són insertats, iuxta laborem.
— Item, de cercar cartes per cascun any de aquells anys que li faran cercar, 1 s.
— Item, luhicions de censals dels de la vila, 8 d.
— Item, luhicions de censals que fa la vila, 1 s.

El cardenal Gottio Battaglia i el castell de Reus

El 1336 va morir a Avinyó el cambrer, i senyor de Reus, Guillem Pere Godin. El Papa no va nomenar d’immediat un nou cambrer, sinó fins al cap de tres anys, el 1339, pel que durant aquest temps la senyoria de Reus restà vacant. Llavors es nomenà nou cambrer el cardenal Gottio Battaglia, que ho va ser entre els anys 1339 i 1348.

D’aquests nou anys de senyoria sobre la vila de Reus, per ara se’n coneixen poques notícies i, pel que fa al castell, es redueixen a només dues. En concret, es tracta de dos actes de potestat.

La primera és del dia 14 de juliol de 1339, quan el prior reusenc, Pere Guillem, va prendre possessió del castell de Reus en nom del cambrer. Amb el castell, i mercès la representació exercida pel prior, aquest dia el cambrer va prendre possessió de la vila. El cambrer hi va exercir la seva autoritat sempre per delegació, i no se sap que mai hi anés. Per això la segona notícia que es coneix relativa a la potestat del castell, del 4 d’abril de 1345, el cambrer actua novament per mitjà del seu procurador. Per aquestes dates el castlà de Reus era en Pere Mulet, qui sembla que hi devia haver comès algunes irregularitats, probablement en la qüestió de les imposicions que recollia.

Sobre aquest assumpte la vila devia presentar alguna reclamació al cambrer —o més bé, al seu procurador a Tarragona, que en aquest moment era l’arquebisbe, Arnau Cescomes— o potser va ser el mateix procurador senyorial qui va actuar pel seu propi compte. La qüestió és que devia manar al castlà que li presentés «lo llibre en què estan continuades les esmines y altres drets de la dita carlania», cosa a què Pere Mulet es devia negar.

Ens trobem, doncs, davant d’un cas d’inobediència d’un vassall al seu senyor, per la qual cosa aquest —com estableixen els Usatges de Barcelona— li va demanar la potestat del castell, fet al qual un vassall no es podia negar, sota pena de perdre el feu.

Així doncs, l’esmentat dia 4 d’abril de 1345, Berenguer de Jorba, com a procurador de l’arquebisbe Arnau Cescomes —i en nom del cardenal Gottio—, es va presentar al castell de Reus, on l’esperava un procurador del castlà. Aleshores el procurador del castlà va retre la possessió del castell a mans del procurador del cambrer, qui va fer posar l’estendard «ab les armes del cardenal […] a la paret del castell» —probablement a la porta— com a senyal de la presa de possessió, i domini, per part del cambrer.

Tot seguit, el procurador senyorial, com era normatiu en aquests casos, va manar «al batlle y saig del carlà que no exercitassen sos officis fins que la dita potestat fos retuda», és a dir, durant un espai de temps, almenys, de deu dies, després dels quals Pere Mulet —o en nom seu, un procurador— hauria de prestar novament homenatge i fidelitat al cambrer si és que volia recuperar la castlania.

Una vegada el procurador del cambrer va tenir la castlania a les seves mans, va demanar immediatament que l’arrendador de les rendes del castlà, Bernat Solzina, li lliurés el llibre de «les esmines y altres drets de la dita carlania», a la qual cosa ara l’arrendador no s’hi podia oposar perquè en aquest moment, de dret, les rendes pertanyien al cambrer. Una vegada el llibre va ser en mans de Berenguer de Jorba, el va passar a un tercer perquè en tregués còpia «del que·n hauria menester».

El document que s’ha conservat sobre aquests fets no concreta més detalls. Malgrat això, en part es poden reconstruir els fets immediatament posteriors, perquè dins els deu dies següents a aquest acte, és a dir, entre el 4 i el 14 d’abril, el llibre de comptes devia ser sotmès a un examen minuciós i, si és que s’hi va trobar alguna irregularitat, Joan Mulet es devia veure obligat a arranjar-la, o almenys a donar-ne prou satisfacció al cambrer abans de prestar-li el nou homenatge, a partir del 14 d’abril, segons s’ha dit més amunt.

Els drets dels habitants del Camp de Tarragona a l’edat mitjana: les franqueses

En el temps medieval, el Camp de Tarragona, com el país, es regia normalment pel costum («el costum fa la llei», deien), les franqueses o els privilegis. Amb el temps, a mesura que augmentava la complexitat normativa, les poblacions van anar recollint el dret local i compilant-lo en uns llibres que en molts llocs van prendre noms ben singulars, com és el cas, a Reus, del «Llibre de la Cadena», un llibre iniciat al segle XIV que recull les ordinacions que, nascudes del costum, van regir la vila durant segles. En aquest cas, el nom fa referència a la cadena que el clou. En altres llocs hi havia el «Llibre Vermell», com a Falset o a l’Arboç; el «Llibre Verd», a Reus o a Blanes; el «Llibre Ferrat», a Llívia, entre altres.

Igualment com a les poblacions passava a nivell del Camp de Tarragona: va existir un llibre de les «franqueses» i els «bons costums», que fou escrit en català cap a 1280 i que en algun moment, posterior a mitjan segle XVII, va desaparèixer.

D’aquest llibre només s’han conservat un parell de textos breus, ambdós a l’Arxiu de Reus. Són dos pergamins escrits el 1550 i 1553 a petició dels jurats de Reus, en els quals consta que els van transcriure del llibre que aleshores es guardava a Tarragona. El text íntegre d’aquestes dues franqueses (la franquesa era una concessió reial o senyorial que reconeixia uns drets als vassalls, o bé que els alliberava d’un determinat pagament) és el següent:

«Item tots los hòmens de Tarragona e de tot lo Camp se poden apeylar al senyor archabisbe. Mas hòmens de la Selva s’apeylen primerament de lur balle al pabordre e del pabordre a capítol, e de capítol al senyor archabisbe. Hòmens de Reus s’apeylen de llurs balles a camarer, e de camarer a capítol, e de capítol al senyor archabisbe, levat hòmens e fembres que sien jutjats a pena corporal o a córrer la vila, o a mort d’ome, que no·s poden apeylar.»

«Enchare han per lur franquea y de costuma que null hom ni nulla fembra no deu ésser posat a turment per neguna rahó.»

Sobre aquest tema, a l’Arxiu de Reus, el cicle «El document del mes» us proposa, mercès una xerrada de la professora de la URV Coral Cuadrada, conèixer algunes de les franqueses del Camp i, de retruc, de Catalunya, a partir d’un dels documents esmentats. La conferència es farà a la sala d’actes de l’Arxiu de Reus el proper dia 14 de març, a 2/4 de 8 del vespre.

El convent de Santa Maria de Jesús, de Reus

La presència dels frares franciscans al Reus medieval no era pas estranya, sobretot als temps de la quaresma, que hom els cercava perquè hi prediquessin.

Però tot i la seva quotidianitat en la vida reusenca, la vila no disposava de cap convent, fins que cap a la darreria del segle XV s’hi van establir. Va ser el 1488, tot i que la documentació, sobretot de l’any anterior, ja parla de la fundació. Arribaren els primers frares quan encara s’havia de bastir la casa que els acolliria, de manera que cercaren un espai provisional i el trobaren a l’hospital. Allí, en un racó tocant la muralla i prop del portal on s’iniciava el camí de Valls (a l’actual plaça de la Sang), hi van romandre alguns anys fins que el convent no restà en condicions de ser habitat, als primers anys del segle XVI.

El convent, que era on avui hi ha l’església de Sant Francesc (que fou al seu moment església conventual) i l’Institut Salvador Vilaseca, donà nom al carrer que, sortint del Mercadal, hi portava, així com d’aquell bocí de raval, ambdós coneguts, encara avui, com de Jesús, tret d’un fragment que el 1927 li imposaren el nom de Martí Folguera. Els primers temps dels menorets a Reus van ser complicats, sobretot per la picabaralla que es desfermà entre la comunitat de preveres de Sant Pere i els frares de Sant Francesc, amb episodis prou novel·lescos.

Per a conèixer les circumstàncies de la fundació del convent i de la lluita, no pas exempta de violència, entre els religiosos, us recomano assistir a la conferència que Josep Fàbregas farà a l’Arxiu de Reus el proper dijous 21 de febrer, a 2/4 de 8 del vespre, sota el títol Els primers anys del convent de Jesús de Reus, dins el cicle «El document del mes» que organitza l’Arxiu.

La producció dels forns teulers de Reus, el 1841

Sembla que cap a 1840 els forns reusencs, o si més no alguns, tenien una producció que en part era defectuosa, ja fos per ser mal cuita o bé per no respectar les dimensions correctes que havien de tenir les diferents peces, i això portaria a que l’arquitecte municipal i un mestre d’obres, conjuntament, fessin una inspecció a dits forns i, davant els resultats obtinguts, l’arquitecte municipal va presentar al Ple de l’Ajuntament, en data de 29 de març del 1841, un projecte per escrit dels canvis que es podrien portar a terme a fi de poder millorar la producció.

Les actes municipals transcriuen aquell projecte que crec avui prou interessant com per transcriure’l íntegrement (i de manera literal), ja que informa de quins tipus de peces utilitzaven, en la feina de cada dia, els paletes del segle XIX:

PROJECTE

 Los rajolers deurán obligarse á donar l’abast al públich de obra ben cuita y cals de bona cualitat á uns preus equitatius sens fer sufrir carestia y á tenir separada la obra ben cuita de la que surtia crua, no venent aquesta sino cuant sia demanada espressament, donantla á un preu inferior á la primera; y á mes las clases de obra que abaix se espressan deurán tenir cuant sian cuitas las dimensions seguents:

 Tovas

 Las tovas de mitg palm deurán tenir un palm y mitg llarch, tres cuarts de palm ample y mitg palm gruix.
Las tovas de un cuart y mitg deurán tenir un palm y mitg llarch, tres cuarts de palm ample y un cuart y mitg de palm gruix.
Les tovas de cuart deuran deuran tenir un palm y mitg llarch, tres cuarts de palm ample y un cuart de palm gruix.
Las tovas comunas deurán tenir un palm y mitg llarch, tres cuarts de palm ample y dos tersos de cuart gruix.»

 Rajolas

La rajola dobla deurà tenir un palm y mitg llarch, tres cuarts de palm ample y mitg cuart gruix.

La rajola prima deurà tenir un palm y mitg llarch, tres cuarts de palm ample y dos tersos de mitg cuart gruix.

Cairons

Los cairons de sinch cuarts seran de dos clases, la primera de sinch cuarts de palm en cuadro y de un cuart y mitg gruix, y la segona de cinch cuarts en cuadro y un cuart gruix.

Los cairons de palm seran de tres clases, la primera de un palm en cuadro y de un cuart palm gruix, la segona de un palm en cuadro y dos tersos de cuart gruix y la tercera de un palm en cuadro y de un ters de cuart y un cuart de ters gruix.

Los cairons de terrat deuran tenir set cuarts de palm en cuadro y mitg cuart de palm gruix.

Los cairons de cup deuran tenir dos palms y mitg llarch, set cuarts de palm ample y dos tersos de cuart gruix.

Los cairons de batadora deuran tenir tres palms llarch, dos palms ample y un quart y dos tersos de idem gruix.

Los cairons de forn deuran tenir dos palms en cuadro y un cuart y mitg idem gruix.

Teulas

Las teulas deuran tenir dos palms y mitg llarch, un ters de cuart gruix y en lo cap ample un palm de llum y en lo estret tres cuarts llum.

Sisabats

Los sisabats deuran tenir mitg palm y mitg cuart ample, sinch cuarts de palm y un quart de dits cuarts llarch de punta a punta y un ters de cuart gruix.

Pisons

Los pisons deuran tenir un palm y mitg llarch, un cuart y mitg ample y un cuart gruix.

Una concòrdia sobre el molí d’en Montaner, al Priorat

Entre la documentació notarial de la vila de Poboleda conservada a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona hi ha una concòrdia signada el 1485 entre uns moliners, segons la qual, els propietaris del molí, els germans Montaner de Poboleda, havien d’anar a mitges amb Pere Arbolí, de Gratallops, en l’explotació d’un molí al riu Siurana, sembla que al terme de la Morera de Montsant, per un període de sis anys.

Es tracta del molí conegut en temps anteriors com de l’Obac, dins la senyoria del monestir de Bonrepòs. Pere d’Obac el va comprar el 1240 per tres-cents sous, una compra que aviat li comportà un plet amb el prior d’Escaladei per la qüestió de les aigües, perquè sembla que tant la sèquia com la resclosa i l’escorredor que portaven l’aigua fins al molí no estaven en bones condicions i no permetien el pas de l’aigua cap a un altre molí que hi havia més avall. Escaladei es reservà les dècimes i les primícies sobre les terres de l’Obac i el seu molí, que, per cert, no devia ser pas petit, o bé potser va ser ampliat pels Montaner, ja que al segle XVII se’l coneixia com «lo molinàs d’en Montaner».

Com que d’aquest molí medieval, com d’altres del Priorat, avui no se’n sap gran cosa, he cregut adient publicar de manera íntegra el contingut de la concòrdia per allò que aporta al coneixement de la comarca, així com també pel que fa a l’ofici de moliner —amb el temps de durada de la concòrdia, les condicions del pacte, i assenyalant encara uns mesos que cal entendre com a moment àlgid en la feina, els d’abril a juliol— i l’estructura del molí, que disposava de peixera i sèquia:

«Sexta die mensis aprilis anno a Nativitate Domini m.cccc.lxxx quinto. En lo loch de Poboleda fonch pacte convengut e concordat entre los honrats en Pere Montaner e Anthoni Montaner, del loch desús nomenat, de una part, ab lo senyer en Pere Erbolí del loch de Gratallops de la part altra. És a saber que los dits Pere e Anthoni Muntaner lexen lo seu molí a les miges al dit Pere Erbolí a temps de sis anys, dich a ·vj· anys, ab tals condicions e avinençes que lo dit Pere Erbolí vol que les despeses que lo dit molí ha mester que los dits Pere Muntaner e Anthoni Muntaner les paguen ara en la primera entrada, e ells són contents e de aquí avant se agen a pagar per eguals parts. Exceptat que quada vegada que la cíquia se escurarà e ayguades la pexera trenquarà, que los sobre dits Pere Muntaner e Anthoni Muntaner agen a metre tres hòmens més que lo dit Pere Erbolí. Item, vol lo dit Pere Erbolí que ell age libertat aquest primer any de lexar lo dit molí, e que ells no lo·y puguen levar si ell lo volrà tenir. Emperò, promet que no·l lexarà lo mes de abril, ni de mag, ni juny, ni juliol, que són quatre mesos. E si aquest primer any és passat estant lo dit Pere Erbolí en lo dit molí, que de aquí avant la una part ni l’altra no puguen retractar les coses sobre dites, ço és que ni lo dit Pere Erbolí no pugue lexar lo dit molí ni los dits Pere Muntaner e Anthoni Muntaner tampoch no lo·y puguen levar, etcètera. E per tenir e complir, etcètera, prometen e juren, etcètera, quiscuna de les parts en poder de mi, Pere Gibert, àlias Celoni, prevere, vicari e notari del dit loch, etcètera, dia e any quibus supra. Testes huius rey fuerunt.»

Ca l’Olives del Mercadal

El dels Olives és un dels llinatges més antics de Reus, ja que hi és documentat des del segle XIII i va formar, si més no al llarg dels segles XVI i XVII, una nissaga de notaris, dels quals, en aquesta època, a l’inici del segle XVII, una branca vivia al carrer de Jesús, mentre que una altra branca, també de notaris, va residir a la casa que feia cantonada amb el carrer de Monterols i la plaça del Mercadal.

Aquesta casa cantonera, la féu construir el notari Antoni Olives el 1540. Un segle més tard, un altre notari, dit també Antoni Olives, distingí la façana que mirava al carrer de Monterols —a l’alçada del segon pis— amb el seu escut heràldic, consistent en un camp d’argent, amb set olives de sinople, disposades en 2, 3, 2. Era una làpida que presentava l’escut de forma ovalada i amb una vorada al gust de l’època, i perquè no hi haguessin mai dubtes, el completà amb la llegenda «Antonius Olives / Notarius / Any 1642».

Devia ser en aquesta mateixa època quan es completà la decoració de la façana posant medallons sobre les portes dels balcons, encara que la balconada que arribà fins al segle XX probablement era més tardana, del segle XVIII, amb els arcs de balcó decorats amb àligues. Els medallons, com l’escut, avui es guarden al Museu de Reus. Hi havia encara un segon escut, posat a la clau d’arc del portal del carrer de Monterols.

La presència dels escuts informa de l’ennobliment dels Olives, potser en una data propera a la de la seva col·locació, cap a mitjan segle XVII. En tot cas, l’ennobliment és un aspecte que trobem certificat al llibre d’actes del Consell de la Vila, quan es fa constar, el 1699, la condició noble de Francesc Olives, també notari.

Ja al segle XVIII, per herència —segons diu Salvador J. Rovira—, la casa va passar a Salvador de March, qui hi va viure entre 1737 i 1784, quan va anar a Barcelona, on residí al palau de la rambla de Santa Mònica.

Després hi hagué els Prim, també notaris, i aquí, el 1814, nasqué el cèlebre general.

La casa es va conservar fins al 1974, quan va ser enderrocada.