Reus, París i Londres

«Reus, París i Londres» és una frase feta, molt coneguda i la més tòpica sobre Reus. Recorda la potència econòmica —industrial i mercantil— de la ciutat en el passat, fent referència a la segona meitat del segle XVIII, a l’entorn, sobretot, del mercat de l’aiguardent.

A mitjan segle XIX era ja una expressió viva, com mostra un comentari del general Prim, escrit el 1845, per significar el seu reusenquisme: «[…] porque yo soy de Reus, ya lo sabes. Para mí Reus, París y Londres […]».

O bé com mostra l’obra de teatre —una comèdia— escrita per Marçal Busquets Torroja (Reus, 1832 – Barcelona, 1878), publicada a Barcelona el 1866, sota el títol de Reus, París i Londres, estrenada aquest mateix any al teatre Romea de Barcelona.

«Reus, París i Londres!» era un crit d’afirmació local que venia a resumir tot allò de bo que tenia la ciutat:

«¡Flor del Camp de Tarragona (ab entusiasme creixent)
¡Reus!!!¡ Reus es una ciutat…
una ciutat com n’hi ha pocas!
¡enveja de sas germanas!
¡èmula de Barcelona!
¡la glòria de Catalunya!
¡rica joya entre grans joyas!
perla de Espanya y sas Indias!
En fin: ¡Reus, París y Londres!»

Alguna vegada s’ha dit que fou a partir d’aquesta obra que l’expressió «Reus, París i Londres» va ser coneguda arreu. En qualsevol cas, l’ajudà a divulgar i va fer fortuna. Cap al 1900 fins era utilitzada com a marca comercial per una empresa tèxtil dedicada a la venda de corbates per tot l’Estat.

Més endavant, el 1927, es féu una altra peça teatral. Ara, Reus, París i Londres va ser un musical, escrit per Francisco Madrid i Pedro Puche, amb música de J. Demón. Amb ella es va inaugurar el teatre Apolo de Barcelona després d’unes reformes al local, segons publicà La Vanguardia, el 6 d’agost de 1927. El tema musical –sembla que un xotis– es va transmetre diverses vegades per la ràdio i això aleshores li devia donar una certa popularitat.

Representació de l’obra teatral Reus, París i Londres, estrenada el 1972

A Reus no sempre, o bé no tothom, ha conegut el sentit d’aquesta frase, tot i que l’ha utilitzat i fins l’ha volgut completar, com era el cas d’una cantarella que va ser viva, almenys, en algun moment de la primera meitat del segle XX:

«Reus, París i Londres
i el carrer de Monterols,
i una mica més avall
la plaça de les cols.»

Es tractava d’una descripció urbana que no tenia res a veure amb la frase original: a Reus, el París i el Londres eren un cafè i un hotel d’anomenada a la plaça de Prim. Si se segueix després pel carrer de Monterols es fa cap al Mercadal, dit també durant molts anys plaça de la «verdura» o bé, per altre nom, la plaça de les «cols», ja que en part del segle XIX i al llarg de tota la primera meitat del segle XX s’hi féu mercat, amb parades de verdura. Prim també la continuava amb una mera descripció urbana: «[…] carré de Munterols, la Plasa de las Monjas y arreval de Santa Ana, y sobre todo el portal de Tarragona…»

La frase ha permès encara titular una tercera obra teatral, aquest cop estrenada al teatre Fortuny l’any 1972 i dirigida per Lluís Pasqual: a diferència de les anteriors, era un viatge excel·lent per la història de la ciutat.

Finalment, el Museu de Reus, el 1990, va presentar una exposició sota aquest mateix títol i amb un subtítol prou definidor, tot posant la frase en el seu context original: «El segle XVIII, un segle de progrés». El mite que envolta la dita del «Reus, París i Londres» és avui ben viu i continua essent utilitzat, tot i que moltes vegades en el sentit més tòpic, com ara en temes de turisme.

Read Full Post »

Els drets dels habitants del Camp de Tarragona a l’edat mitjana: les franqueses

En el temps medieval, el Camp de Tarragona, com el país, es regia normalment pel costum («el costum fa la llei», deien), les franqueses o els privilegis. Amb el temps, a mesura que augmentava la complexitat normativa, les poblacions van anar recollint el dret local i compilant-lo en uns llibres que en molts llocs van prendre noms ben singulars, com és el cas, a Reus, del «Llibre de la Cadena», un llibre iniciat al segle XIV que recull les ordinacions que, nascudes del costum, van regir la vila durant segles. En aquest cas, el nom fa referència a la cadena que el clou. En altres llocs hi havia el «Llibre Vermell», com a Falset o a l’Arboç; el «Llibre Verd», a Reus o a Blanes; el «Llibre Ferrat», a Llívia, entre altres.

Igualment com a les poblacions passava a nivell del Camp de Tarragona: va existir un llibre de les «franqueses» i els «bons costums», que fou escrit en català cap a 1280 i que en algun moment, posterior a mitjan segle XVII, va desaparèixer.

D’aquest llibre només s’han conservat un parell de textos breus, ambdós a l’Arxiu de Reus. Són dos pergamins escrits el 1550 i 1553 a petició dels jurats de Reus, en els quals consta que els van transcriure del llibre que aleshores es guardava a Tarragona. El text íntegre d’aquestes dues franqueses (la franquesa era una concessió reial o senyorial que reconeixia uns drets als vassalls, o bé que els alliberava d’un determinat pagament) és el següent:

«Item tots los hòmens de Tarragona e de tot lo Camp se poden apeylar al senyor archabisbe. Mas hòmens de la Selva s’apeylen primerament de lur balle al pabordre e del pabordre a capítol, e de capítol al senyor archabisbe. Hòmens de Reus s’apeylen de llurs balles a camarer, e de camarer a capítol, e de capítol al senyor archabisbe, levat hòmens e fembres que sien jutjats a pena corporal o a córrer la vila, o a mort d’ome, que no·s poden apeylar.»

«Enchare han per lur franquea y de costuma que null hom ni nulla fembra no deu ésser posat a turment per neguna rahó.»

Sobre aquest tema, a l’Arxiu de Reus, el cicle «El document del mes» us proposa, mercès una xerrada de la professora de la URV Coral Cuadrada, conèixer algunes de les franqueses del Camp i, de retruc, de Catalunya, a partir d’un dels documents esmentats. La conferència es farà a la sala d’actes de l’Arxiu de Reus el proper dia 14 de març, a 2/4 de 8 del vespre.

Read Full Post »