El «Llibre Verd» de Reus

A l’Edat Mitjana i Moderna, les poblacions compilaven el seu dret local en uns volums que normalment es coneixien pel color de la seva coberta, i així eren el «Llibre Verd» o el «Llibre Vermell», o bé es coneixien per algun altre detall extern, com seria el cas del «Llibre Ferrat» de Llívia (per tenir elements metàl·lics a la coberta) o bé el «Llibre de la Cadena» de Reus (per tenir una cadeneta per tancar el llibre) entre altres.

Sovint es tractava de cartularis que recollien tots els privilegis d’una població, i que de vegades també incloïen les ordinacions locals. Aquests llibres, en compilar tot el dret local, en facilitaven la seva consulta i en ser validats per notari permetien el seu ràpid ús en qualsevol causa judicial que es presentés.

Reus, a banda del «Llibre de la Cadena», que compilava les ordinacions locals, va tenir també un «Llibre Verd», per tal de recollir els privilegis i altres documents importants per a la vila, com ara concòrdies i sentències, entre altres.

La compilació, que sembla que es va iniciar el 1567, recull bàsicament documentació dels segles XVI i XVII, ja que n’hi ha ben poca d’anterior, com ara la Carta de Població donada el 1186 pel senyor de la vila –el canonge cambrer de la seu de Tarragona–, Joan de Santboi; una sentència contra la tortura de 1350, un llistat del veïnat de Reus, Castellvell i Almoster (dues poblacions que aleshores eren dins el terme de Reus) de 1424, o bé el privilegi donat a la vila pel rei Joan II el 1474 pel qual el Comú podia imposar una taxa sobre el pa, el vi, la carn i altres productes.

El «Llibre Verd» en compilar els documents aleshores més importants de la vila des d’un punt de vista jurídic, avui constitueix un recull de gran valor per a estudiar i conèixer el Reus dels segles XVI i XVII, un període que fins ara ha estat molt poc treballat i que per això avui resulta encara bastant desconegut.

El llibre, conservat fins a l’actualitat al Museu de Reus, i malauradament molt poc consultat, actualment ha estat digitalitzat per l’Arxiu Municipal, una actuació que en posar-lo a la xarxa, permetrà tenir-lo del tot a l’abast dels investigadors.

El pròxim dia de Sant Jordi a la tarda, a l’Ajuntament de Reus, faré una xerrada de divulgació sobre què és el «Llibre Verd» i el seu contingut.

 

Read Full Post »

Santa Maria de Bonrepòs. El monestir cistercenc de Montsant

Dins el moviment d’expansió del monaquisme femení cistercenc a la Catalunya Nova cap al voltant del 1200, al peu de Montsant es formà una nova casa, la de Santa Maria de Bonrepòs, a l’actual terme de la Morera de Montsant.

La nova comunitat cistercenca, filla de Santa Maria de Vallbona, va ser fundada pel matrimoni Balb, ciutadans de Lleida, cap al 1210 a partir d’un eremitori anterior. Era doncs una fundació que enllaçava amb tota la tradició eremítica que envoltava de feia anys la serra de Montsant i que ara es transformava en una comunitat femenina. Molt proper seu, al mateix temps i dins l’actual terme de la Morera de Monsant, es bastia un altre monestir, en aquest cas cartoixà, el de Santa Maria d’Escaladei, fundat inicialment a Poboleda. La presència de dos monestirs tan propers li va portar molts problemes de veïnatge al llarg de tota la seva existència.

Bonrepòs perseverà fins a mitjan segle XV, quan la comunitat va desaparèixer, víctima, com tantes altres cases monacals femenines, dels efectes de la crisi de llarga durada que planava sobre el país des de mitjan segle anterior, a partir dels efectes catastròfics de la pesta negra.

Com passa també en altres comunitats femenines, de Bonrepòs, fins ara, se’n sabia ben poca cosa més enllà d’uns pocs articles i, de fet, quasi l’única notícia divulgada del monestir, era que 1429 hi morí la reina Margarida de Prades, que en fou abadessa.

La vida de la comunitat, però, s’estengué al llarg de dos segles i mig, entre 1210 i 1452 i a més de la reina Margarida, va tenir vint-i-cinc abadesses més, de la majoria de les quals no se’n sabia bo i res.

En desaparèixer la comunitat, els seus béns es repartiren entre Santes Creus i Escaladei. Al primer es conserven encara avui, al sòl de la nau de la seva església, la sepultura de totes les monges de Bonrepòs a més, en un lloc a part, les despulles de la reina Margarida de Prades. Mentre que el segon, Escaladei, que es reservà l’edifici monàstic, el va enderrocar totalment i va bastir un mas al seu lloc, l’actual mas de Sant Blai. És per això que avui no se’n conserva pràcticament cap resta visible i es fa recomanable fer-hi una intervenció arqueològica per poder-ne recuperar, físicament, el senyal de la seva presència pretèrita.

Sobre Bonrepòs, i per tal de conèixer la seva història, fins ara pràcticament oblidada, el pròxim dia 15 d’abril de 2017 presento a Cornudella de Montsant el llibre Santa Maria de Bonrepòs. El monestir cistercenc de Montsant, que és el tercer volum de la col·lecció de la Carxana, publicat per Migdia, Serveis Culturals.

Read Full Post »