Feeds:
Entrades
Comentaris

Mascalbó avui és una partida del terme de Reus, però en el passat va ser una senyoria amb el seu propi terme. El 1591 l’Ajuntament de Reus el va comprar i des d’aleshores i fins entrat el segle XIX va ostentar el títol de «baró de Mascalbó». Tanmateix és un títol que s’ha discutit sempre i fins alguns autors l’han negat, al·legant que no ha existit mai. El títol existeix i en l’actualitat és vigent.

L’origen de la senyoria de Mascalbó cal cercar-lo al segle XII: el 13 d’abril de 1169, l’arquebisbe Hug de Cervelló va donar a Calbó –un dels primers colonitzadors del Camp de Tarragona– un mas proper al torrent de Porpres. Li donà per a ell i els seus successors, tant el mas com el seu terme, salvant la fidelitat a l’arquebisbe i a l’església de Tarragona, i reservant les dècimes i les primícies que pogués generar aquest lloc que, des dels primers temps va ser conegut com el castell de Mascalbó.

Va ser aquí on es creu que el 1180 va nàixer sant Bernat Calbó, bisbe de Vic i abat de Santes Creus.

Els Calbó van mantenir la propietat del castell i el seu terme almenys per tot el segle XIII i dels quals es coneix Guillem (germà de sant Bernat), Esteve i Gerard Calbó. A mitjan segle XIV, la senyoria era en mans de Bernarda Desprats i, almenys, si no abans, des del 1378 era del donzell Galceran de Canyelles, la filla del qual casà el 1401 amb Felip de Çacirera, a partir del qual i fins al 1591, la senyoria de Mascalbó va pertànyer a aquesta nissaga de donzells.

Més enllà de la senyoria directa que exerciren els Calbó i els seus successors, la jurisdicció del castell i terme de Mascalbó, i fins al 1391, corresponia a parts iguals al rei i l’arquebisbe. A partir d’aquesta data i per compra de l’arquebisbe al rei –igualment com passà a tants altres llocs del Camp–, l’alta jurisdicció va restar exclusivament en les seves mans. Pel que fa a la baixa jurisdicció, o civil, els segles XV i XVI l’exercien els Çacirera i, a partir del 1591, per compra, l’Ajuntament de Reus.

De fet, feia anys, des del 1450, que Reus ja havia comprat una part del terme de Mascalbó per tal de facilitar el trànsit de mercaderies fins al port de Salou, i ara, el 1591, l’Ajuntament arrodonia la propietat: el 15 de febrer, Isabel Çacirera, vídua de Jaume Çacirera, donzell, li va vendre per 7.000 lliures barcelonines el castell i el terme amb totes les seves pertinences, inclosa la jurisdicció civil.

L’Ajuntament es convertí d’aquesta manera no només en propietari del castell i el seu terme, sinó que també hi passà a exercir plenament la jurisdicció civil, nomenant els funcionaris corresponents, com ara el batlle, l’escrivà, el saig, el notari i altres.

Fins aquest moment, la documentació mai no esmenta la «baronia», sinó només la «senyoria»: els donzells Çacirera són «senyors» de Mascalbó; l’Ajuntament és «senyor» de Mascalbó. La primera referència documentada a la baronia és de l’any 1677, quan arribà a Reus, procedent de Vic, la relíquia de sant Bernat. Hom definia llavors l’Ajuntament de Reus com a «senyor i baró» de Mascalbó.

El de «baró», però, era un títol que en aquell moment feia de mal emprar, perquè a partir de cap a la darreria del segle XVI, si no hi havia un dret històric d’origen immemorial, només es podia usar per concessió del rei, cosa que l’Ajuntament de Reus no tenia, però se l’atribuí, perquè en principi, a Catalunya, una baronia era una designació genèrica de senyoria i és així com cal entendre que en ser senyor de Mascalbó també es considerés baró.

Al llarg dels segles XVII i XVIII l’Ajuntament de Reus es va veure en la necessitat de defensar jurídicament, en diverses ocasions, els seus drets sobre Mascalbó, que va poder mantenir fins al segle XIX.

Quan s’intentà fer el canal entre Reus i Salou, per tal de superar les moltes dificultats que Reus es trobà per davant, l’Ajuntament intentà aconseguir el favor de Manuel de Godoy. És per això que li oferí el títol honorífic de Regidor Degà Perpetu de la vila i, amb ell, la baronia de Mascalbó. Godoy ho acceptà i en va prendre possessió (per mitjà d’Albert Foraster) el 19 d’octubre de 1805.

Però aleshores Godoy es trobà que el títol de baró de Mascalbó legalment no existia i ho solucionà tot fent-lo crear a favor seu pel rei Carles IV.

El títol de baró de Mascalbó, pròpiament, va ser creat per Reial Decret de 13 d’octubre de 1805 i Reial Despatx de 24 de març de 1806, a Aranjuez, pel rei Carles IV a favor del seu primer ministre Manuel de Godoy y Álvarez de Fária, pel fet de ser Regidor Degà Perpetu de la vila de Reus.

El títol el va heretar la seva filla, Carlota Luisa Manuela de Godoy y Borbón, casada amb Camilo Rúspoli. Aquests, però, no se sap que usessin mai el títol de barons de Mascalbó, ni tampoc els seus descendents més immediats, fins al 2 de juny de 1995 que el títol fou rehabilitat per Reial Decret a favor dels seus descendents que avui el segueixen ostentant oficialment.

Godoy va tenir el títol, però no la propietat de Mascalbó, que va seguir en mans de l’Ajuntament de Reus fins al febrer de 1850, quan, necessitant recursos per bastir un nou mercat –el conegut avui com les «Pescateries Velles»–, se’l va haver de vendre per mitjà d’una subhasta –que guanyà Josep Molner–, de la qual en va treure 234.666 rals de velló que es destinaren a fer el mercat. Una quantitat, però, que va resultar insuficient per cobrir la totalitat de les despeses de la nova obra i així els va caldre cercar també altres fonts. L’anècdota final d’aquesta història és que el guanyador de la subhasta per les obres de les Pescateries va ser Antoni Molner, del qual se sap que el 1855 era el propietari de Mascalbó.

 

Aquests dies, en motiu i al voltant de la festa de Sant Jordi, a l’Ajuntament de Reus s’exposa un llibre ben singular: el «Llibre de la Cadena». S’exposa el llibre original, un manuscrit dels segles XV al XVII.

El «Llibre de la Cadena» és un dels llibres més importants que ha tingut mai Reus, ja que recull bona part de la normativa que va regir la vila fins al segle XVIII.

llibrecadenaint

Pàgina del Llibre de la Cadena (foto: IMMR)

Dir que és un llibre «singular» i que és un dels més importants a Reus, no vol dir que sigui un llibre únic al país. Ben al contrari, a mesura que avançava l’edat mitjana i que el corpus normatiu municipal s’anava fent més complex, arreu s’anà compilant per tenir sempre a mà i en un sol volum, totes les normes que regien la població. I d’aquí també l’enorme valor que aquests llibres van tenir al seu temps en el regiment de les poblacions i que tenen avui pel coneixement de la seva història.

Compilat cap a la darreria del segle XV, inclou totes les ordinacions vigents a Reus dels segles XIV i XV i, després, es va continuar afegint-hi les noves ordinacions que s’aprovaven, fins a la darreria del segle XVII.

Les compilacions medievals de dret local moltes vegades es coneixien més que pel seu contingut normatiu, per alguna característica externa. Així, aquest llibre, en estar tancat mercès una cadeneta, en va prendre el nom: El «Llibre de la Cadena». De vegades se’ls coneixia pel color de la coberta, com el «Llibre Verd», un altre llibre important a Reus perquè recull els privilegis que va rebre la vila en temps medievals, en aquest cas es tracta d’un volum manuscrit del segle XVI.

El dret local es configurava a partir del costum (a Catalunya es deia que el costum fa la llei) i això és el que recull el «Llibre de la Cadena». Però més enllà de com es regien els reusencs de l’època, avui aquest llibre ens aporta una informació fonamental per conèixer aquella societat del passat, ja que ens permet aproximar-nos a com vivien, què feien, en què treballaven, com es divertien…

Ara a l’exposició només es pot veure el llibre, però no fullejar-lo ni menys llegir-lo. Per això hi ha una edició que avui es pot trobar a les biblioteques: fa més de mig segle, en Josep M. Guix el va transcriure i publicar a la col·lecció de llibres de l’Associació d’Estudis Reusencs.

La Comuna del Camp

A l’Arxiu de Reus aquests dies es pot veure l’exposició produïda pel Centre d’Estudis Selvatans sobre la Comuna del Camp, que en aquesta ocasió es veu ampliada amb una mostra de la documentació d’interès comunal que guarda l’Arxiu de Reus, així com per uns plafons que detallen la participació de Reus a la Comuna.

La Comuna del Camp de Tarragona va ser una institució d’origen medieval formada per defensar els interessos dels pobles del Camp davant la senyoria feudal, i que es va mantenir activa fins al 1713.

El passat 6 d’abril, amb motiu de la inauguració d’aquesta mostra vaig tenir ocasió de parlar sobre els seus orígens, una qüestió fins ara molt poc coneguda i tanmateix fonamental.

No es va fundar en una data determinada amb la voluntat de crear una institució, sinó que va ser fruit de la necessitat de les poblacions del Camp de defensar-se davant d’un atac fiscal que consideraren desmesurat.

Primerament, el 1274, algunes poblacions es revoltaren (Alcover, Mont-roig, Santa Maria del Pla, Tarragona i Valls). Els pobles es conjuraren i es defensaren davant el rei i l’arquebisbe. Unir-se per fer una conjura contra el poder feudal era un acte absolutament revolucionari.

La situació no hauria passat d’un afer més o menys puntual si no s’hagués reiterat la pressió fiscal. Així el 1280 la rebel·lió s’amplià. Ara hi van participar, almenys, Alcover, Alforja, Escornalbou, Reus, la Selva, Tarragona i Valls. Les exigències anaven en augment i els recaptadors reials, a més a més, no s’estaven d’emprar la violència, com se sap d’Alcover el 1282 o bé a la Selva del Camp el 1285. El 1282, a més, la repressió contra els pobles abocà els camperols a assaltar el castell del rei a Tarragona, i a la reacció immediata del rei, manant l’assalt i la rapinya sobre els béns de la gent de Mont-roig, Reus, Riudoms, la Selva i Tarragona.

Per tal de defensar-se des de l’àmbit jurídic, el 1281 els camperols van compilar les fonts de dret del Camp en el «Llibre de les Franqueses de la ciutat i el Camp de Tarragona». Un llibre, avui desaparegut, que recollia les franqueses que havia rebut fins llavors, per tant, tots els privilegis i les exempcions fiscals de la ciutat i el Camp.

Sembla indiscutible que la violència que patiren, així com la compilació dels seus drets, ajudà els camperols no només a augmentar el sentiment d’unitat, sinó que a la vegada els ajudà a madurar la seva consciència de personalitat pública que els portà pel camí de la consolidació de les municipalitats, així com els adreçava cap a la formació de la Comuna del Camp.

La Comuna, com també passà amb les institucions municipals, va tenir un temps de formació ben llarg, amb algunes dates clau, com ara el 1305, que es determinà com s’havien de repartir el pagament dels impostos, o el 1330 quan els pobles deixaren d’actuar conjuntament amb Tarragona. Al segle XV la Comuna ja era una institució ben consolidada al servei dels pobles del Camp. Es va mantenir activa fins al segle xviii, fins que el Decreto de Nueva Planta el va abolir, com totes les institucions catalanes, ara fa tres-cents anys.

L’exposició de l’Arxiu de Reus es podrà visitar fins al 4 de maig, quan hi haurà una conferència d’Eduard Juncosa.

El 1503, al final del carrer de Guillem Pasqual, s’obrí un nou portal a la muralla de Reus i, atès que facilitava l’accés al convent de Santa Maria de Jesús, aleshores en construcció, en va prendre el nom: va ser el portal de Jesús. També el carrer se’n va dir de Jesús, així com el raval extramurs que llavors es començà a formar.

Es diu que el portal es va fer per anar al convent; tanmateix, però, el camí que s’obrí no anava al convent, sinó fins a l’actual carrer del Carme, on girava cap al sud per enllaçar amb el camí de Salou, més enllà del convent. Se’n pot deduir que, en realitat, es tractava de desviar el camí carreter i evitar que passés per davant del convent i amb això reduir-hi la pols i el soroll. Era un camí molt transitat i el convent el feien proper al punt on el de Salou es trobava amb el de Cambrils, el qual poc abans, a l’alçada de l’actual plaça de la Pastoreta, s’havia trobat amb el que venia de Riudoms. Fins llavors, l’entrada a la vila es feia pel portal de la Font, però els carros més aviat ho devien fer pel de Sant Pere i havien de passar necessàriament per davant del convent.

El portal serviria, doncs, com a accés carreter fins al Mercadal dels transports procedents de Salou, Cambrils i Riudoms. El camí del portal, com passa als camins més transitats propers a les poblacions, aviat es convertiria en carrer –el carrer del Vent– i seria l’inici d’un barri extramurs.

De 1631 es conserva el primer plànol conegut de la vila, que és gairebé una vista aèria. Hom es va entretenir a dibuixar no només els carrers sinó també les cases, i en el sector del raval de Jesús s’observa el carrer del Vent, ja bastant edificat, i, en direcció nord, un bocí de raval fins al carrer de Sant Salvador, d’on sortia un camí que anava a trobar el camí nou de Riudoms (l’actual carrer de Sant Llorenç), que, com que no devia ser tan transitat, no es va convertir en carrer fins a la segona meitat del segle XVIII.

Fins aquest moment la vila havia augmentat de població a poc a poc. De 1750 es conserva un plànol prou detallat que permet comprovar com el raval de Jesús –com gairebé tots els ravals, en aquest moment–, ja era totalment edificat, així com el carrer del Vent, que és encara l’únic existent entre els actuals de Sant Llorenç i de Misericòrdia. El plànol, però, aporta molta més informació, ja que mostra els camins (els futurs carrers de Sant Salvador, de l’Àguila i de Sant Pancràs) i els recs que repartien l’aigua procedent de la mina d’Almoster, un detall important en el nostre cas perquè mostra quin va ser l’origen del carrer del Carme i probablement la raó del perquè va ser el carrer més recte de Reus: seguia el recorregut del rec.

La segona meitat del segle XVIII és d’expansió de la vila, industrial i demogràfica, i, en conseqüència, urbanística. Arreu s’obrien nous carrers al voltant dels ravals i també entorn del carrer del Vent i, a la darreria del segle, segons un llistat dels carrers de l’època, ja s’havien format tots els carrers actuals fins al carrer de Sant Lluís i era un barri industrial, amb tallers de boters, velers, torcedors, etc. Un exemple: en Gornals –propietari de bona part de les terres d’aquesta zona–, el 1792, tenia una fàbrica d’aiguardent i magatzem a la seva casa del carrer del Vent.

El carrer del Carme, amb la seva llargada, acabà unint la totalitat de carrers i ajudant a la creació de consciència de barri. Probablement també hi devia jugar el fet que durant el segle XIX, rere les cases, una muralla tancava el recinte convertint-lo en una mena de cul-de-sac (amb sortida només pels camins de Misericòrdia i nou de Riudoms), coneguda llavors com la barriada del «Bassot», segons el defineix a les seves memòries Josep Amorós, que hi va viure ja al segle XX.

 

Entre la documentació comptable medieval que es conserva a l’Arxiu de Reus es poden trobar moltes notícies sobre les obres públiques que aleshores hom feia a la vila. Vegem-ne una mostra, centrant-nos en el període comprès entre els anys 1474 i 1478.

Els tipus d’obres que apareixen més vegades documentades durant aquests anys són les relatives al proveïment d’aigua. Aquest era —al segle XV, i com sempre— un dels grans problemes de la vila i el que hom va intentar solucionar, tot mantenint i millorant els pous i les canalitzacions d’aigua, i sempre cercant nous cabals.

pontrecalmoster

Pont de Calderons, aqüeducte del rec d’Almoster, prop del camí de la Mineta (arxiu Carrutxa)

Al segle XV —i fins als temps moderns— l’aigua que arribava a Reus sortia de la mina d’Almoster i arribava a la vila per mitjà d’una llarga canalització que va obligar, fins i tot, a bastir alguns ponts perquè el rec pogués salvar els nombrosos barrancs, un dels quals avui encara existeix, al camí dit, precisament, de la «mineta». Calia fer, doncs, tota una sèrie d’obres d’infraestructura i de manteniment.

D’aquests anys se sap que, almenys des de l’agost i fins a l’octubre del 1474, s’hi van fer algunes obres de manteniment. Així, Antoni Mestre, carreter, va cobrar nou sous per portar les pedres «als pous del Moster», durant dos dies. Joan Montroig també hi va treballar sis dies, a finals d’agost i principis de setembre. Se sap que a finals de setembre encara s’hi treballava. Si més no, aquest mateix mestre, Joan Montroig, el dia 2 d’octubre va signar un albarà pels onze dies i mig que havia treballat «ha hobrar l’aubelló del Moster».

Un altre treball de manteniment imprescindible, i que trobem documentat sovint, era el d’«escurar» el rec, és a dir, netejar-lo. En són una mostra dues notícies documentades també el 1474. La primera, de finals del mes d’abril, quan Joan Obac va treballar durant set dies en la neteja del rec. La segona correspon al mes de setembre, quan aquest mateix obrer es va passar uns altres set dies en la neteja.

Aleshores, Joan Obac era l’encarregat municipal de la neteja de les aigües, i així se sap que aquest any, i durant quatre mesos, també s’havia dedicat a la neteja dels abeuradors de la vila.

El 1478 es va tornar a obrar el rec d’Almoster, ja fos per ampliar o potser per reparar un pont sobre el torrent de la Vila, és a dir, a l’actual riera de Miró.

Aquí, el mestre d’obres Bartomeu Marcó hi va treballar alguns dies en la col·locació d’alguns carreus de pedra de soldó al pont. En concret, es tractava, en paraules de l’època, de «fer canals als ponts de la dita vila per passar l’aygua del Moster».

A la mateixa zona de la riera, el mestre Bartomeu Marcó també va treballar alguns dies a l’Aigua Nova, cosa que ens permet saber la zona on es devia bastir o reparar el pont. D’aquestes obres també se sap que el mestre d’obres Guillem Roca va cobrar catorze jornals «que e fets en la obra dels ponts del torrent de la vila», i que els carreters Francesc Torroja i Antoni Mestre van cobrar diversos jornals «que e tirats menobra als ponts de la vila ab lo carro». Aquestes obres es van fer el mes de febrer de 1478.

Antigament, sembla ser que hom portava armes pel carrer, fet que facilitava les bregues i els danys a la vila. A Reus aquest ús indegut de les armes es va prohibir el dia 5 d’abril de 1325.

Més endavant, el 1333, es féu una nova crida en aquest sentit, prohibint aquesta vegada, a més del fet de portar armes, també jugar (s’entén, amb diners) en moments inapropiats, com ara a l’hora d’oir missa, durant les professons o bé de nit.

Féu la prohibició el procurador del cambrer —un dels senyors feudals de la vila— a Reus i aleshores els reusencs ho apel·laren davant l’arquebisbe, llavors Joan d’Aragó, el qual, a mitjan mes de novembre del mateix any, dictaminava a favor del manament del procurador senyorial, per considerar que la prohibició era profitosa i necessària, manant que es fes observar. De tota manera, deixava una porta oberta als reusencs per si volien mostrar-li els seus drets en sentit contrari.

La qüestió no va acabar aquí: pel setembre de 1336, l’arquebisbe Arnau Cescomes va ser elegit jutge entre les parts en el plet que es portava entre la senyoria de Reus (el cambrer i el castlà, ambdós a la vegada), per una part, i els jurats de la vila, per l’altra, sobre algunes ordinacions i bans que s’havien fet sobre la qüestió del joc i les armes.

No és que els jurats s’oposessin a les prohibicions en si, que hi devien estar d’acord, sinó que s’oposaven a la forma com es feien, perquè consideraven que unes tals prohibicions corresponia fer-les a l’autoritat municipal i no directament a la senyoria, i, per tant, era en menyspreu dels seus drets.

L’arquebisbe, llavors, va dictaminar que els jurats podien fer tals ordinacions i bans, sempre, però, que les presentessin per a la seva aprovació a la senyoria i aquesta hi restés d’acord. A la vegada, també va dictaminar que la senyoria podia manar als jurats que fessin una determinada ordinació o ban, així com que la senyoria podia ordenar directament.

Es reconeixia el dret de tots, però el problema no quedava solucionat, perquè més endavant, el 1345 i el 1357, encara trobarem referències documentals sobre aquesta qüestió.

muralla

Muralla de Montblanc

A la segona meitat del segle XIV moltes poblacions del país hagueren de refer, ampliar o fer noves les seves muralles.

Reus, en aquesta època, només disposava de la muralla bastida cap a la darreria del segle XII, que aleshores es trobava en molt mal estat de conservació, amb alguns trams derruïts, una muralla que, a més, havia estat superada pel creixement de la població, que ja havia format una vila nova a l’exterior.

A la dècada de 1360, atenent les ordres de refer les fortificacions, l’antiga muralla es va obrar a partir de 1363. Ara només van ser treballs de consolidació, tot i que sembla que es va haver d’alçar de nou algun fragment.

Però no va ser fins al 1374, després de rebre noves ordres de fortificació, que no es van iniciar les obres d’una nova muralla, molt més gran, per tal de protegir la totalitat de la vila –la vila vella i la vila nova– i encara deixés espais de conreu al seu interior. Prou gran per a incloure també l’hospital, al camí de Valls, fins llavors apartat de la vila.

Quant a la muralla vella, pot ser que se n’aprofités algun sector (segurament el corresponent avui al raval de Robuster) en fer la nova, mentre que la resta va desaparèixer a partir de 1391, quan la nova ja era molt avançada.

Les obres s’allargaren durant molts anys, almenys fins a la dècada de 1410, tot i que encara trobem despeses al llarg de bona part de la dècada següent.

Entre els documents que s’han conservat d’aquell moment cal destacar l’ordinació que es va publicar concretant com s’havien de fer les obres, deien, per «velejar en murs» la vila, és a dir, en envoltar-la de muralla:

«Los valls e murs a sou e a liura.

Ítem an ordonat los jurats e pròmens de Reus ab actoritat de la senyoria que en profit de la cosa pública que en velejar en murs lo dit loch de Reus totes coses dejús escrites se ajen a ffer a sou he a liura, primerament taules ab tota sa manobra aquels pertanyents, portadores, caçes, soges, gavadales, pales, senalles, pedres picades, portes, cadenes e tota manobra de fusta e de fferro, e tirar calç, arena e comprar tres milia pessadors e fer belestes de tro.
Ítem que les altres coses necessàries per fer lo dit vall e mur s’ajen a ffer per alberchs cos aytant hu com altra.
Ítem an ordonat ab actoritat de la senyoria que tot hom a qui los jurats comenaran la dena que l’aja a rebre sots bany de ·v· sous del quall bany aja lo terç lo senyor e lo terç a l’acusador e lo terç a la pagua.
Ítem an ordonat que tot hom aja a ffer lo manament del dener com menat li serà, sots lo ban damunt dit e sia partit com damunt és dit.»

L’ordinació no va datada, però cal creure, pel seu contingut, que és de 1374. És recollida al «Llibre d’Ordinacions» del 1409, conservat a l’Arxiu de Reus. També figura, amb alguna variant, al «Llibre de la Cadena», conservat al Museu de Reus.

A més de detallar com s’havien d’organitzar, assenyalaven l’obligatorietat de tothom a fer les obres, sota multa als infractors, i encara proveïen per a la defensa més immediata de la població en determinar que calia fer «ballestes de tro» i s’havien de proveir de prou municions (tres mil «passadors»).

Per tal de poder fer front a les abundoses despeses que provocaria una obra tan important i la urgència a iniciar-les, l’ordinació següent que publicaren ordenava que abans de quinze dies tothom declarés els seus béns per tal de poder repartir adequadament les imposicions que es derivarien:

«Que s’agen estimar.

Ítem an ordonat los jurats e pròmens de Reus ab actoritat de la senyoria que tot hom e altra persona de qual condició sia, que dins espay de xv dies primers vinents s’aje estimar en poder dels jurats, ho d’aquels qui els volran, sots ban de ·v· sous del qual bany aja lo terç lo senyor e lo terç a l’acusador e lo terç a la paga.»

Aquesta muralla és la que, amb el pas dels segles, va fer possible l’actual tomb de ravals.